Dream Theater - A Dramatic Turn of Events (2011)

DREAM THEATER : “A DRAMATIC TURN OF EVENTS” (2011)

Discogràfica: Roadrunner

Temes:
1. On The Backs Of Angels (8:46)
2. Build Me Up, Break Me Down (6:59)
3. Lost Not Forgotten (10:11)
4. This is the Life (6:57)
5. Bridges in the Sky (11:01)
6. Outcry (11:24)
7. Far From Heaven (3:56)
8. Breaking All Illusions (12:25)
9. Beneath The Surface (5:26)

Músics:
- James LaBrie / lead vocals
- Mike Mangini / drums, percussion
- John Petrucci / guitars, backing vocals
- John Myung / bass
- Jordan Rudess / keyboards, Continuum, Morphwiz, Samplewiz

Després de la inesperada fugida de Mike Portnoy i del posterior culebrot, hi havia expectació sobre si Dream Theater donarien cert tomb a la seva trajectòria o bé seguirien amb el mateix de sempre. Finalment la segona opció ha estat la guanyadora. “A Dramatic Turn of Events” és Dream Theater pur i dur. Sense avenços ni sorpreses.

Primer de tot, sembla que amb Mark Portnoy ha marxat també el costum d’incloure fragments propis d’altres grups, com apuntant-se a la moda. Cosa d’agrair perquè moltes vegades semblaven pegats més que idees integrades en el conjunt.

Però com dèiem, Dream Theater tornen a sonar plenament a Dream Theater en el que suposa un retorn al so dels 90. No necessàriament una mala opció, però tampoc bona. Els darrers àlbums no és que fossin millors, i de fet el gir dels esdeveniments que proclama el títol, en clara referència a l’afer Portnoy, no es pot dir que hagi estat cap a pitjor.

Ara bé, jo el que percebo és un molt bon grup amb el pilot automàtic posat i que no li tremola el pols a l’hora d’agafar idees de treballs anteriors. Personalment m’avorreix que em vinguin amb l’enèsima balada tipus, els mateixos clixés, els solos del Rudess clònics, les típiques floritures del Petrucci, un LaBrie repetitiu... En definitiva, una persistent sensació de que això ja ho havia sentit abans.

Sí, “Breaking all Illusions” està força bé amb el llarg desenvolupament instrumental, “Lost not Forgotten” o “Bridges in the Sky” donen el “pego”... I a més tècnicament no hi pot haver cap retret, toquen com sempre de memòria. Ni tan sols afecta gens la substitució del Mike Portnoy pel Mike Mangini, inclús la producció sembla ideal. Un bon disc, sí, que assoleix el seu objectiu respecte als qui va dirigit. El problema és que altres no en tenim prou i volem que ens transmetin i ens expliquin alguna cosa que no sapiguem ja.

Total, que els incondicionals del grup estaran més que satisfets amb el nou treball, perquè no es pot negar que aquest àlbum és justament el que desitjaven. Per tant aquí no ha passat res i tots contents, grup i seguidors.

Valoració: 5,5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Setembre 2011

Opeth - Heritage (2011)

OPETH : “HERITAGE” (2011)

Discogràfica: Roadrunner

Temes:
1. Heritage
2. The Devil's Orchard
3. I Feel the Dark
4. Slither
5. Nepenthe
6. Haxprocess
7. Famine
8. The Lines in My Hand
9. Folklore
10. Marrow of the Earth

Músics:
- Mikael Akerfeldt / vocals, guitar
- Fredrik Akesson / guitar
- Per Wiberg / keyboards
- Martin Mendez / bass guitar
- Martin Axenrot / drums

En paraules de Mikael Akerfeldt, aquest és el tipus d’àlbum que sempre havia volgut gravar. El resultat? doncs que s’han acabat les veus guturals i s’ha acabat el death metal, de fet s’ha acabat el metal i el conseqüent bombardeig de riffs.

Ja la pròpia portada ho diu tot. Els fans recullen els nous fruits d’un arbre ple de vida que representa el present i futur del grup, mentre els antics s’enfonsen a la foscor de l’infern.

Estem davant d’uns nous Opeth, probablement d’un àlbum que obrirà una nova etapa en la discografia dels suecs. Sí, l’esperit d’Opeth segueix aquí, però alhora, “Heritage” és un treball que marca diferències, inclús respecte “Watershed”.

Deixant de banda l’estil predominant, que pren el camí esperat, la principal diferència és d’estructura interna dels temes. Moltes de les cançons inclouen interludis de caire folkie, canvis sobtats que semblen trencar-les, a diferència dels desenvolupaments instrumentals que donaven continuïtat als temes dels Opeth que ja coneixíem. Aquesta és la novetat, on Akerfeldt ens està dient que hem de deixar enrere el passat si volem entendre aquesta nova versió de la banda. Però això no vol dir que per força ens hagin d’agradar aquests nous Opeth.

I bé, l’estil predominant diguem que també destaca com a novetat. Encara que ja era manifest que mica en mica s’anava imposant el progressiu d’arrels setanteres al gruix del so d’Opeth. “Heritage” no fa més que confirmar aquest extrem.

Amb l’ajuda de Steven Wilson a les mescles, Opeth semblen haver-se reflectit en els temps de la post-psicodèlia i l’inici del rock progressiu, afegint influències de folk nòrdic (sembla que Jan Johansson ha estat una influència notable per a Akerfeldt). So analògic, mellotrons, hammonds, guitarres acústiques, i una manera de fer que recorda molt els primers 70, els pilars del progressiu (King Crimson sobretot, Yes, Rush, Jethro Tull, Gentle Giant...) i altres formacions menys conegudes (Comus, Wigwam, Quatermass, Gracious, Cressida, Jade Warrior...), com si l’Akerfeldt hagués volgut reproduir aquell so característic del mític segell Vertigo.

Un so decididament orgànic però també sense perdre aquell ambient obscur i malenconiós característic dels grups nòrdics, que no deixa de recordar-me el no prou recordat moviment progressiu escandinau dels 90 (Anglagard, Landberk, White Willow...).

El resultat es tradueix en un treball que si bé no gaudeix de la continuïtat estructural dels anteriors, té altres virtuts que irremissiblement t’acaben atrapant. No són temes immediats ni molt menys, però resulta un viatge apassionant anar descobrint la infinitat de matisos que contenen peces com ara “I Feel the Dark”, “Nepenthe”, “Haxprocess”, “The Lines in my Hand” o genialitats com “Famine”, “Folklore” i “The Devil’s Orchard” que marquen clara diferència respecte els anteriors Opeth.

Menció apart mereix “Slither” on han volgut homenatjar el desaparegut Ronnie James Dio. De fet, el tema, que sona clarament a saga Purple, inicialment s’havia de dir “Kill the Queen” en referència a “Kill the King” de Rainbow.

També els temes folkies que obren i tanquen l’àlbum a mode d’intro i outro, que semblen anar per lliure. Aquest fet em recorda Anglagard, que van fer el mateix al seu segon treball “Epilog”.

En definitiva, un treball que probablement marcarà un abans i un després per als suecs. De moment comencen molt forts amb aquest “Heritage”. Esperem que segueixin explorant aquest camí sense por.

Valoració: 8/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Setembre 2011

Devin Townsend Project - Ghost (2011)

DEVIN TOWNSEND PROJECT : “GHOST” (2011)

Discogràfica: InsideOut Music

Temes:
1. Fly (4:15)
2. Heart Baby (5:55)
3. Feather (11:30)
4. Kawaii (2:52)
5. Ghost (6:24)
6. Blackberry (4:53)
7. Monsoon (4:37)
8. Dark Matters (1:57)
9. Texada (9:30)
10. Seams (4:04)
11. Infinite Ocean (8:01)
12. As You Were (8:47)

Músics:
-Devin Townsend / guitars, bass, vocals, banjo
-Dave Young / keyboards
-Mike St. Jean / drums
-Kat Epple / flute

Arribem ja a l’últim lliurament d’aquest projecte on el geni llunàtic ens mostra quatre de les seves facetes compositives.

“Ghost” s’ocupa de la cara més ambiental i relaxant de l’univers del Devin. Un àlbum radicalment oposat a “Deconstruction” per exemple, i sens dubte el més lineal i menys canviant dels quatre.

Quasi ni una sola mostra d’agressivitat en un treball format per cançons atmosfèriques, etèries, místiques, que el propi Devin Townsend va qualificar de new age. Pot ser un qualificatiu aparentment raonable però no especialment encertat perquè “Ghost” va molt més enllà.

Personalment, de les quatre entregues d’aquest projecte “Ghost” és potser la que menys gaudeixo per la menor varietat de registres que ens ofereix. Però això no impedeix que estiguem davant d’un treball deliciós i un punt i apart dins de la discografia d’aquest home.

Resulta un plaer deixar-se anar i flotar amb peces terapèutiques com la inicial “Fly” amb aquestes exquisides atmosferes simfòniques i les flautes omnipresents a bona part del treball, les melodies de “Feather”,
el so còsmic de “Monsoon” o les incursions a l’electrònica de “Texada” in crescendo fins a nivells de ràbia continguda. Inclús la cosa s’anima amb “Ghost” i “Blackberry” dos temes notablement rítmics dins del que és el conjunt.

Se m’acut que potser fent-lo una mica més curt l’àlbum hauria arribat al nivell dels fabulosos ”Addicted!” o “Deconstruction”. Sigui com sigui, “Ghost” és un treball magnífic d’un Devin Townsend decididament diferent.

Valoració: 7.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

Leprous - Bilateral (2011)

LEPROUS : “BILATERAL” (2011)

Discogràfica: InsideOut Music

Temes:
1. Bilateral (4:00)
2. Forced Entry (10:20)
3. Restless (3:30)
4. Thorn (5:47)
5. Mb. Indifferentia (6:33)
6. Waste Of Air (5:32)
7. Mediocrity Wins (6:07)
8. Cryptogenic Desires (2:45)
9. Acquired Taste (5:13)
10. Painful Detour (8:18)

Músics:
- Einar Solberg / synth/vocals
- Tor Oddmund Suhrke / guitar
- Øystein Landsverk / guitar
- Rein Blomquist / bass
- Tobias Ørnes Andersen / drums

Després de l’agradable sorpresa que va soposar l’excel•lent “Tall Poppy Syndrome” fa dos anys, s’esperava amb moltes ganes el nou treball del Leprous.

El que puc dir és que els noruecs no han decebut i ens han tornat a regalar una altra col•lecció de magnífics temes en el seu particular estil a mig camí entre el rock progressiu dels setanta, el hard-rock de sabor americà i el prog-metal més tècnic. I és que aquí està el secret de Leprous, nodrir-se de les excel•lències del passat i disfressar-lo de present amb una destresa sorprenent.

Produït pel seu “cap” Ihsahn, en aquesta ocasió el grup aposta una mica més per les atmosferes simfòniques i textures de diferent color, mentre que la duresa metàl•lica potser no abunda tant. Tot i que quan es decanten per la tralla ho fan amb un punt més de violència. En tot cas els noruecs fan un pas ferm en el seu procés evolutiu, sempre mantenint els seus signes d’identitat. A destacar també el treball d’aquest gran i versàtil vocalista que és Einar Solberg.

Les joies d’aquest àlbum són pel meu gust dues. “Thorn” amb brillants canvis de ritme i molts matisos, i “Waste of Air” dinamita metàl•lica a moltes revolucions inclòs sol de sintetitzador que sembla extret dels propis Genesis. Sense oblidar altres grans peces com ara “Forced Entry”, “Restless”, “Mb. Indifferentia” o “Mediocrity Wins”.

Els tres últims temes potser no són tan destacables com la resta però sí suficientment bons. En tot cas estem davant d’un treball tan gran com l’anterior, que confirma Leprous entre els grups més en forma de l’escena progressiva actual.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Setembre 2011

Devin Townsend Project - Deconstruction (2011)

DEVIN TOWNSEND PROJECT : “DECONSTRUCTION” (2011)

Discogràfica: InsideOut Music

Temes:
1. Praise the Lowered (6:02)
2. Stand (9:36)
3. Juular (3:46)
4. Planet of the Apes (10:59)
5. Sumeria (6:37)
6. The Mighty Masturbator (16:28)
7. Pandemic (3:29)
8. Deconstruction (9:27)
9. Poltergeist (4:25)

Músics:
- Devin Townsend / vocals, guitars, bass, keyboards, programming
- Ryan Van Poederooyen / drums
- Dirk Verbeuren / drums
- Mikael Åkerfeldt / vocals (Stand)
- Ihsahn / vocals (Juular)
- Tommy Giles Rogers / vocals (Planet of the Apes)
- Joe Duplantier / vocals (Sumeria)
- Paul Masvidal / vocals (Sumeria)
- Greg Puciato / vocals (The Mighty Masturbator)
- Floor Jansen / vocals (Pandemic)
- Oderus Urungus / vocals (Deconstruction)
- Fredrik Thordendal / guitar (Deconstruction)

No hi ha dubte que aquesta sèrie limitada d’àlbums del projecte de Devin Townsend està resultant d’allò més profitós. Recordem que es tracta d’una sèrie de quatre treballs on ens mostra quatre de les diferents facetes o estils que li agraden i domina.

Si “Ki” s’ocupava de la cara més introspectiva i malenconiosa i “Addicted” suposava el Devin Townsend més melòdic, rítmic i roquer, aquesta tercera entrega, titulada “Deconstruction”, ens mostra la seva cara més extrema i esquizofrènica.

Diguem que estem davant la branca del projecte que més s’apropa al seu altre grup Strapping Young Lad, tot i que en aquest cas potser no tan centrat en el metall extrem i sí amb un major component avant-garde.

La qüestió és que el títol de l’àlbum no pot ser més encertat davant d’un treball que comença mantenint un ordre estructural intel•ligible i mica en mica es va transformant en una bogeria sonora difícilment descriptible. Diguem que després d’uns “plàcids” temes de metall atmosfèric i èpic, magnífics tots ells, les lleis de la física comencen a trontollar amb “Planet of the Apes” i aparentment arriben al punt culminant amb els 16 minuts de “The Mighty Masturbator”. Una peça increïble, un aparent sense sentit en continua progressió, en què entre altres coses s’inclou òpera i un fragment trance.

Però quan pensàvem que la cosa no podia anar més enllà, l’obra culmina amb el Devin Townsend més desbocat amb tres temes plens d’excessos, violents, anàrquics, en els que en ocasions sembla inventar-se el zeuhl-metal, amb ritmes que semblen robats al propi Christian Vander. Bestial.

El concepte de l’àlbum, delirant com és habitual. Un home vegetarià viatja a l’infern on el diable li promet els secrets de l’univers i li acaba presentant una hamburguesa amb formatge. Al no poder menjar-se l’hamburguesa, es converteix en un viatge sense sentit.

Menció apart la llista de col•laboradors de luxe, entre ells Ihsahn, Paul Masvidal i un Mikael Akerfeldt que ens delecta potser amb els seus darrers grunys en estudi.

En resum, una altra genialitat d’aquest excèntric home, pel que sembla que la seva capacitat creativa i de sorprendre’ns no té límits.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

Leprous - Tall Poppy Syndrome (2009)

LEPROUS : “TALL POPPY SYNDROME” (2009)

Discogràfica: Sensory Records

Temes:
1. Passing (8:31)
2. Phantom Pain (6:50)
3. Dare You (6:45)
4. Fate (4:38)
5. He Will Kill Again (7:31)
6. Not Even A Name (8:46)
7. Tall Poppy Syndrome (8:28)
8. White (11:31)

Músics:
- Einar Solberg / synthesizer, vocals
- Tor Oddmund Suhrke / guitar, vocals
- Halvor Strand / bass
- Øystein Landsverk / guitar, backing vocals
- Tobias Ørnes Andersen / drums

Resulta estrany com aquest àlbum em va passar per alt en el seu moment. Va ser a principis d'aquest any quan vaig saber de l'existència de Leprous i vaig poder gaudir d'aquesta meravella, així que parlem d'ell aprofitant la sortida del seu successor.

Leprous poc tenen a veure amb la creixent escena noruega que inclou el rock progressiu com un dels seus ingredients, si exceptuem Magic Pie.

Curiosament el grup al complet és la banda de directe de Ihsahn, tot i que no tenen res a veure amb el black metal, encara que també és cert que l'ex-Emperor últimament ve desmarcant-se de l'estil extrem del seu antic grup. Leprous podríem dir que recullen els fruits del progressiu i el hard rock dels setanta i l'actualitzen per a les noves audiències més properes al prog-metal i al llegat deixat per Opeth.

L'estructura dels temes, el treball melòdic de genuí sabor americà del vocalista o el puntual ús del Hammond com a ingredient agressiu els converteixen en hereus del hard prog setanter i en essència els emparenta amb bandes actuals com Haken o Magic Pie. També afegint rampells prog-metal que ens porten a la memòria bandes com ara Shadow Gallery, Opeth, Riverside o Dream Theater.

Conclusió: "Passing", "Not Even a Name", "Dare You", "He Will Kill Again" ... una desfilada de fantàstics temes a qual millor, rubricada per les dues joies que clouen l'obra. La instrumental "Tall Poppy Syndrome" i l'emocionant final amb "White", impressionants.

Grandíssim treball. Aviat, el seu successor.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

...And You Will Know Us by the Trail of Dead - Tao of the Dead (2011)

...AND YOU WILL KNOW US BY THE TRAIL OF DEAD : “TAO OF THE DEAD” (2011)

Discogràfica: Superball Music/Century Media

Temes:
1. "Introduction: Let's Experiment" – 2:59
2. "Pure Radio Cosplay" – 6:06
3. "Summer of All Dead Souls" – 4:20
4. "Cover the Days Like a Tidal Wave" – 3:08
5. "Fall of the Empire" – 2:38
6. "The Wasteland" – 2:42
7. "The Spiral Jetty" – 2:04
8. "Weight of the Sun (or the Post-Modern Prometheus)" – 2:30
9. "Pure Radio Cosplay (Reprise)" – 3:38
10. "Ebb Away" – 2:58
11. "The Fairlight Pendant" – 5:49
12. “Tao of the Dead Part II: Strange News From Another Planet” - 16:32

Músics:
- Conrad Keely – vocals, guitar, drums, piano, keyboards
- Jason Reece – drums, vocals, guitar
- Autry Fulbright II – bass, vocals
- Jamie Miller – percussion

L’evolució d’aquest grup no ha deixat de ser constant ja des dels seus inicis. Nascuts dins de l’escena indie-noise-rock americana aquesta banda ha anat derivant disc a disc cap a un estil més elaborat i grandiloqüent, apropant-se cada vegada més al concepte òpera rock i als sons simfònics.

Amb “Tao of the Dead” no hi ha dubte que aquesta banda se situa ja definitivament al voltant de l’escena progressiva recent ben a prop de Porcupine Tree, The Dear Hunter, Muse, Oceansize o Mansun. De fet ells mateixos reconeixen que en aquest disc han volgut retre homenatge a àlbums que els han influenciat de forma decisiva com “The Dark Side of the Moon” de Pink Floyd, “Close to the Edge” y “Relayer” de Yes, “Hemispheres” de Rush o “Neu!” de Neu!.

La qüestió és que els texans es troben en un dels seus millors moments gràcies a aquest èpic treball que tant pot recordar aquelles mítiques operes rock de The Kinks o The Who, com el rock progressiu d’arrels setanteres degudament actualitzat.

Estructurat en dues parts diferenciades, “Tao of the Dead” es una obra conceptual sobre el taoisme que cal valorar en conjunt. El tram comprès entre “Cover the Days Like a Tidal Wave” i “Weight of the Sun” és absolutament emotiu, potser el millor de l’àlbum. Sense oblidar-nos de l’èpica “The Fairlight Pendant” o de la segona part de l’àlbum ocupada pels 16 minuts de “Strange News from Another Planet”.

En conclusió, un gran i fascinant àlbum per a aquest 2011.

Valoració: 8/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

The Dear Hunter - The Color Spectrum (2011)

THE DEAR HUNTER : “THE COLOR SPECTRUM” (2011)

Discogràfica: Triple Crown Records

Black EP:
1. "Never Forgive, Never Forget" - 4:41
2. "Filth and Squalor" - 4:01
3. "Take More Than You Need" - 4:30
4. "This Body" - 4:47

Red EP:
1. "I Couldn't Do It Alone" - 3:29
2. "A Curse of Cynicism" - 3:11
3. "Deny It All" - 3:34
4. "We've Got a Score to Settle" - 3:45

Orange EP:
1. "Echo" - 4:06
2. "Stuck On a Wire Out On a Fence" - 3:08
3. "A Sea of Solid Earth" - 4:41
4. "But There's Wolves?" - 4:06

Yellow EP:
1. "She's Always Singing" - 2:40
2. "The Dead Don't Starve" - 4:57
3. "A Sua Voz" - 3:20
4. "Misplaced Devotion" - 3:46

Green EP:
1. "Things That Hide Away" - 3:24
2. "The Canopy" - 3:52
3. "Crow and Cackle" - 5:42
4. "The Inheritance" - 3:25

Blue EP:
1. "Tripping in Triplets" - 3:52
2. "Trapdoor" - 3:54
3. "What You Said" - 5:04
4. "The Collapse of the Great Tide Cliffs" - 5:33

Indigo EP:
1. "What Time Taught Us" - 4:07
2. "Mandala" - 4:55
3. "Progress" - 3:35
4. "Therma" - 2:41

Violet EP:
1. "Mr. Malum" - 3:57
2. "Lillian" - 4:07
3. "Too Late" - 4:03
4. "Look Away" - 3:41

White EP:
1. "Home" - 3:55
2. "Fall and Flee" - 4:05
3. "No God" - 3:49
4. "Lost But Not All Gone" - 3:58

Músics:
- Casey Crescenzo / Vocals, Piano, Guitar
- Nick Crescenzo / Drums, Percussion, Vocals
- Maxwell Tousseau / Guitar, Vocals
- Erick Serna / Guitar, Vocals
- Nate Patterson / Bass, Vocals

Pocs grups existeixen avui en dia que puguin comparar-se a The Dear Hunter quant a ambició i grandiositat a l’hora de confeccionar les seves obres. Tenint en compte que la seva obra conceptual en actes, que interrompen momentàniament, cal entendre-la com una col•lecció de diferents àlbums per separat, no hi ha dubte que “The Color Spectrum” és l’obra més mastodòntica que han gravat fins ara.

Ni més ni menys que una obra conceptual sobre l’espectre de color, dividida en 9 EPs (un per color afegint-hi el blanc i el negre) format cadascun per quatre temes. En total ni més ni menys que 36 cançons i dues hores i mitja de música.

Cada EP deriva cap a un estil diferent però alhora encaixant molt bé dins del conjunt i de l’univers sonor característic de Casey Crescenzo, líder, cervell i alma màter de The Dear Hunter. Així, per exemple, Red s’ocupa del pop-rock èpic, Orange del hard-prog retro, Green segueix una ona country-folk, Violet deriva cap al musical teatral o Indigo cap a l’electrònica.

Però no estem davant d’una obra conceptual a l’estil del que ens té acostumats Crescenzo. Aquí no hi ha interludis, peces que serveixin de nexe d’unió entre els principals temes de l’àlbum, per la senzilla raó que “The Color Spectrum” sent una obra conceptual és també un treball de cançons. Totes i cadascuna de les peces que formen aquesta obra poden funcionar per sí soles com a singles, podem extreure-les del conjunt i seguir tenint validesa. I al mateix temps totes juntes formen una obra perfectament cohesionada, estratègicament estructurada com àlbum concepte.

“The Color Spectrum” és un treball d’una regularitat i una fermesa envejables. Cadascú tindrà els seus temes preferits, alguns indiscutiblement brillants, però el que quasi es pot assegurar és que tots els temes estan a l’alçada. Pel meu gust entre el més destacat de l’any i el millor que han gravat Crescenzo i els seus fins ara.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011