els últims discos que he escoltat...

Ara que tinc un moment voldria comentar sobre els últims discos que he escoltat aquest últim (posem aproximadament) mes:

-Heritage-Opeth.

La veritat és que a mi Opeth no m'agrada, sempre m'ha semblat un grup que desaprofitava bones idees amb discos insuportablement pesats i matxacons (visca el català correcte). Però m'haig de treure el barret. Quin tros de disc! m'està encantant i té trossos que són una meravella (ara mateix estic sentint el final del Folklore i és brutal). Realment aquest canvi a nivell personal l'agraeixo molt. El que fagin en un futur ningú ho sap, però ningú els hi treu haber fet aquest magnífic disc.

-Visions-Haken.

Com la majoria de dscos que comentaré l'he escoltat poc (massa discos per tan poc temps). Això si pel que porto de moment em sembla un molt bon disc.

L'anterior em va agradar, però me li faltava aquell punt genial que tenen els grans albums. Aquest de moment sembla que el té.

-Grace for Drowing-Steven Wilson.

Aquest em sembla que només l'he pogut escoltar un parell de cops (2 discos seguits costa trobar el moment) i un era fent feina; així que poca cosa en puc dir. De moment no em diu gaire cosa. Clar que a mi els seus discos em solen agradar a mesura que els vaig escoltant (o no Fear of a Blank Planet) i amb més escoltes hi trobaré més coses i ja diré que és millor (com alguns d'aquí mig any o un any dirant que tampoc n'hi havia per tant, com sempre).

Road Salt Two-Pain of Salvation: primer de tot vull dir que el primer a mi si que em va semblar un bon àlbum, diferent els anteriors (i que a mi m'agraden, més), però vull destacar que per mi té bastant poc a veure amb els àlbums més metaleros i no es poden comparar gaire (cadascú preferirà el que li sembli). Dit això el poc que he escoltat m'ha deixat molt bon regust de boca (n'hi ha una cap el final que no reecordo el nom que sonava genial).

I ja enviaré un altre missatge amb la resta que això queda llarg i tinc classe.

by Daniel Pérez

Ara que tinc un altre moment resumiré els discos que em van quedar per
comentar:

Agents of Mercy-The Black Forest: no sé si a algú li sonen. És un projecte
conjunt entre en Nad Sylvan (Unnifaun) i en Roine Stolt (fa falta dir-ho).
Teòricament era un projecte més comercial d'estil acústic. Com a mínim el
primer disc es podria definir així -està bé té, algunes cançons molt
maques, però no és res de l'altre mon- en canvi els altres (3 discos en 3 anys
hi ha vicis que no es perden) són directament neo-prog. Dit això suposo que
gairebé tothom a passat al següent disc; doncs curiosament és un bon disc amb
algunes cançons força bones (Citadel, Elegy o Freak of Life per dir alguna).
Òbviament dista de ser el disc de l'any, però és un disc agraït d'escoltar.

The Tangent-Comm: personalment jo el disc el veig així: 5 cançons la primera i
l'última suites que sonen al que havia fet The Tangent desde el A Place in the
Queue, mentre que les 3 entremig són una mescla entre el que fa a Po90 (a mi
algunes parts em recorden molt al recent Jitters) i Van der Graaf Generator
(grup del que és declarat fan n'Andy Tillison), res de canterbury això si.
Personalment no em trec de sobre la sensació que em va quedar a Peralta de que
aquest grup està en transició i ara mateix no tenen massa clar què fer
(també és cert que en dos discos han canviat quasi tot el grup). És un bon
disc, però menor a al que havien arribat a fer.

Karmakanic-In a Perfect World: disc una mica extrany de classificar, també
l'estil de la banda ha anat variant també a cada àlbum. Al primer àlbum era
un rock bastant dur i virtuós i va anar progressant fins a l'anterior àlbum
clarament rock simfònic clàssic. Doncs aquest té una mica de cada. La primera
cançó 1969 (personalment la que més m'està agradant) seria més clàssica a
partir d'aquí les cançons són una mescla entre els dos estils fins a
l'última que és una balada molt maca (sense arribar al nivell del Enternity,
però allò és molt nivell). Un disc bastant variat i molt agradable
d'escoltar.

Credo-Against
Reason: no sé si algú li sona (aquest ja fa uns quants mesos que va sortir,
però no recordo que ningú el comentés), porta des de la seva sortida a dalt
de tot del progarchives i fins i tot va arribar a està primer unes quantes
setmanes (ara em sembla que està 10è). Raó per la qual vaig escoltar-lo.
L'estil és descaradament neo-progressiu amb totes les virtuts i defectes del
gènere, però que ningú s'equivoqui és un gran disc de neo-prog al nivell del
millor de IQ o Pendragon per dir algú. Si em hagués de triar entre aquest i el
Passion potser em quedaria amb aquest últim, però tindria seriosos dubtes. Recomano als aficionats al gènere que no
el coneguin que el busquin perquè val molt la pena.

Fins aquí el rotllo.